Enric Roca, director d'Edu21 (El Punt Avui)
Article / 13 de febrer de 2016
Diverses experiències i innovacions pedagògiques, que darrerament estan proliferant en el nostre entorn, posen l'èmfasi en el necessari replantejament de les pràctiques organitzatives i metodològiques tradicionals dels processos d'ensenyament i aprenentatge. Així, algunes proposen modificacions en l'estructura de l'aula, en la seva concepció com a espai d'aprenentatge bàsicament transmissor, i propugnen espais més polivalents on diferents estudiants puguin alternar diverses fórmules d'organitzar-se per aprendre, a nivell individual, en parella, en grup reduït, en grups grans, etc. Llavors les aules s'amplien, els horaris es flexibilitzen i el rol docent varia substancialment, moltes vegades, amb el suport de la tecnologia.
Molts d'aquests canvis estan transformant profundament les concepcions tradicionals de la tasca docent i, sobretot, de l'aprenentatge de l'alumne, atès que es prioritza molt més la seva participació activa en els processos que l'han de conduir a construir les competències que societats en transformació li requeriran. En aquest procés, l'aprenentatge entre iguals i les modalitats cooperatives i col·laboratives s'obren pas al costat d'una atenció més atenta, i personalitzada, de les necessitats educatives específiques de cada alumne.
Tanmateix, a l'anar avançant en tots aquests fronts una realitat s'interposa sempre des de la seva rigidesa, posant límits a molts dels plantejaments innovadors anteriors. No es poden flexibilitzar els rols docents i discents, els criteris organitzatius d'agrupament de l'alumnat, dels espais i els temps didàctics, etc. si, al mateix temps, no es pot modificar el currículum, és a dir, les disciplines i assignatures en què, secularment, està dividit el coneixement. Té sentit que haguem de mantenir, de manera immutable i generalista, aquest currículum organitzat en paquets i encarnat per les tradicionals matèries i assignatures?
Cada vegada pren més força la idea que l'aprenentatge ha de ser competencial, és a dir, integrador i holístic, per tal de garantir una millor comprensió del món i del coneixement. Tot i així, l'escola s'obstina a mantenir la tradicional divisió rígida d'aquest coneixement. Això, al seu torn, condiciona la tipologia del professorat, per tant la seva formació inicial i permanent, els horaris, els agrupaments de l'alumnat i, en conseqüència, la manera d'organitzar els centres, tot impedint que s'aconsegueixin millors aprenentatges per a tot tipus d'alumnat. Quan trigarem a reformar a fons l'actual model de transmissió del coneixement, parcel·lat, acontextual i poc funcional, que encarna el manteniment de les actuals assignatures i especialitats, com a compartiments estancs, i com a excusa per evitar una professionalització docent més oberta i interdisciplinària?
