LA FILOSOFIA NO ÉS UNA ASIGNATURA

        " la filosofia no és una asignatura "

 (copiat de "La Vanguardia del dia 18/11/2015 )

La filosofia no serveix per a res : no serveix per construir túnels trransoceánics , ni per descubrir una vacuna contra el càncer ...; tot i això quan Mahatma Gandhi va instaurar una manera de no violència per resistir al poder britànic estava fent filosofia, quan Nelson Mandela va donar el seu tetimoni i es va passar vintí-set anys a la presó , estava fent filosofia. Els primers sistemes de lleis , que permeten passar de la barbàrie a la civilització emergen del pensament filosòfic, i la medicin es va inspirar i es va emparar en braços de la filosofia per néixer i fins que va arribar a la maduresa empírica . La filosofia no és una asignatura , és la possibilitat d'entendre la vida i la humanitat.

L'entenem? Per què en ple segle XXI vivim en una època de terror renovat després de donar per descomptat que no es repetiria més el que va passar entre 1.939 i el 1945  ? On és la filosofia que lluitava pacíficament per la llibertat i ensenyava que la benevolència és efectiva? Què ens passa ara ?.

Potser és que pensem molt poc . Correm massa per veure més enllà del impacte i la sensació i es fa difícil veure que la realitat, afortunadament, no es redueix a les grans desgràcies que el nostre temps està vivint i engendrant. Ës molt més que això .Els 7.300.000 de persones que poblen la Terra viuen, majoritàriament, d'acord amb filosofies pacífiques i cooperants. Per això podem continuar pensant que hi ha més justos que lladres, més homes de negocis que estafadors , i moltíssima més gemt pacífica que terroristes.

Sembla que estiguem abocats només a l'acció i de la manera més accelarada possible. Així tot el que és agressiu i violent cobra més força i la multitud pacífica s'apaigava sota el soroll de la violència . Necessitem urgentment espais de ponderació i reflexió.

La filosofia no és una assignatura , però s'ha d'ensenyar i conrrear-se . Els que han obert camins de convivència i progrés , eren - tant si s'els anomena així com si no - pensadors . Ells van  tenir una font d'inspiració . D'on traurem nosaltres la força moral , no ja per construir un món millor , sino per frenar l'empitjorament que estem causant ?. . On aprendran els valors de la justícia , la pau, la cooperació, el valor de ser humils ?. . La filosofia és molt més que una assignatura , però s'ha d'ensenyar a l'escola : necessitem pensar i que ens ensenyin a fer-ho bé. 
                                      - Magdalena Bosch -La Vanguardia -
                                             - copiat per Anna Masip -

                              

PUBLICAT PER "TITCING"

• Hoy en día tenemos a nuestro alcance multitud de recursos y materiales que nos facilitan aún más nuestra tarea docente. ¿Por qué no usarlos?
• No hace falta motivar a un alumno para jugar. ¿Por qué no aprovecharlo?
• La imaginación crea inquietudes en el saber y en el hacer. ¿Por qué cortar esas alas?

El objetivo que persigo es demostrar que con la imaginación del profesor, algún que otrorecurso básico y la motivación del alumno se consigue todo lo que nos propongamos en nuestra tarea docente.

Para ello, una pequeña muestra.

LA FIESTA DE LAS LETRAS
Actividad destinada a los alumnos que comienzan con la lectura.

Materiales necesarios

• Globos grandes de colores.
• Palabras con las letras que ya conocen.
• Música.
• Cartulina y pegamento.

Preparación del juego

Cada palabra estará escrita letra a letra en papeles individuales que los introduciremos dentro de un globo que posteriormente lo inflaremos y ataremos.

Habrá por lo menos un globo por niño, como mínimo.

Desarrollo del juego

Los globos estarán esparcidos por toda la clase.

Sonará la música y ellos bailarán libremente hasta que se pare la canción.

Es el momento para que cada uno de ellos coja un globo, lo explote y con los papeles que hay dentro forme una palabra con todas las letras y las peguen en la cartulina de manera correcta.

Gracias a este juego consigo animarles a la lectura, repaso las letras conocidas, pongo en funcionamiento los engranajes de pensamiento y todo ello, sin esfuerzo.

Si a todo lo anterior le añadimos un poco de inteligencia emocional (entendiéndola como Antonio Vallés Arandiga me lo hizo entender en una sesión formativa: “Lo que verdaderamente permanece en nuestra memoria es aquello que nos ha provocado una emoción. Bien sea una emoción positiva o negativa, pero emoción al fin y al cabo”), el éxito de nuestra tarea docente es rotundo.

Dejemos que disfruten de su propio aprendizaje, que sean ellos los que tomen las riendas de su educación y nosotros los guías.

Si en la educación infantil es así de fácil, ¿por qué no se sigue utilizando en las etapas posteriores? ¿Qué es lo que nos hace cambiar la metodología si se está demostrando día tras día que es efectiva?

NUNCA DEBERÍAMOS DEJAR DE SER NIÑOS.
Si queréis conocer algún ejemplo más de juegos para aplicar dentro del aula, aquí encontraréis alguno que otro que 

EL PREU DE LA DIGNITAT

       EL PREU DE LA DIGNITAT

                               ( Copiat de l'editorial de La Vanguardia del 13 / 11 / 2015 )

Es pot perdre tot menys la dignitat. No es poden permetre les persones, ni  les institucions, ni tampoc els seus representants , extraviar-la. La dignitat és tan noble que comprensa les pèrdues que causa, segons un aforisme argentí. De vegades, l'afany per aconseguir l'inabastable condueix a cedir l'impossible. . Però aquest és el camí equivocat, la ruta cap enlloc.

En l'exercici del poder, sovint s'ooblida que la dignitat és al frontispici de la resta de valors. En política el vencedor és qui té raó  ( Alphonse Karr) , però, de vegades, es guanya de manera insuficient i la raó es torna escasa. Tot i això ni llavors no podem olvidar que la dignitat no es pot estirar com un xiclet , no sigui cas que es trenqui . La dignitat s'ha de tractar amb guants de seda perquè és fràgil , però permet a qui l'ostenta sentir-se fort.

.................

La dignitat és un tresor diví que no es pot subhastar ni tampoc posar-se a la venda .

 

                                      ***********

LA CLASSE

                    LA CLASSE              

                                               - Imma Monsó -" La Vanguardia" 1-10-2015

La classe magistral ha caigut en un desprestigi tan injust com desproporcionat . Són més de quatre els pares joves que aquest setembre m'han comentat, il.lusionats: " hem inscrit al nen ( o nena) en una escola que té un projecte molt engrescador" . Tot seguit m'han explicat ( mentre devant meu desfilava una catèrvola d'activitats flaix adaptades al ritme dels nostres temps digitals), que el projecte (engrescador) no té res a veure amb les formes d'ensenyament tradicionals : zero classes magistrals , el nen o nena només aprendrà "fent" ( segur que moltes coses alhora ), i és natural que els ulls d'aquests pares brillin il.lusionats , perquè esperen (  i no és fàcil ) que l'escola proporcioni al seu fill tants o més estímuls dels que ja li proporciona l'entorn sobreestimulat en que viu.

No tinc res en contra " dels projectes molt estimulants "( jo mateixa m'estimulo, massa i tot, tan bon punt trapitjo una aula ), però no 

podem deixar de banda que les noves fórmules educatives basades en el fet que les activitats se succeixin amb agilitat per tal que la dosi d'atenció requerida sigui petita formaran generacions d'individus amb dificultats per mantenir l'atenció un llarg període de temps ( i, tenint en compte que hi ha disciplines que només se sostenten en això , ¿ abandonarem per sempre tot coneixement que demani reflexions profundes  i duradores ? ) . Sabem que a causa de la plasticitat del cervell, la zona cerebral que s'activa  en les noves formes d'aprenentastge està adaptada a les cerques ràpides,, mentre que la zona que  ens permet mantenir una atenció duradora està disminuint l'activitat a causa de la multiplicitat d'estímuls de l'entorn . És un canvi en la forma d'arenentatge del individu que tindrà conseqüències probablement irreversibles . I, tanmateix , tots ( no sols les escoles amb projectes  " molt engrecadors" ) ens hem rendit a la novetat sense gairabé resistència . Tots , dins l'ensenyament primari i secondari , hem anat cedint a les noves demandes i a la pressió d'una societat que no pot viure ja sense les seves pròtesis comunicacionls i sensorials.

¿Tots ?. No ben bé . Hi ha resistens que sols dins de l'aula demostren dia a dia que les classes magistrals basades en la senzilla fórmula d'un que parla ( el que sap) i uns altres que escolten ( els que no saben), encara tenen molta riquesa que oferir . Admeto que una classe magistral no la fa qui vol , sino qui pot, i que les bones classes magistrals raregen. Però això no vol dir que no hàgim de continuar creient-hi  i potenciant i protegint la seva existència dintre del sistema educatiu , si no volem que arribi el dia que ja nomès les podrem escoltar a YouTube, on, per cert , tenen molt d'èxit i es diuen master class.       

                                                      Imma Monsó

                                                     "La Vanguardia" 

 Aquesta encertada reflexió em fa pensar  en la necessitat de comptar en tot el bo que tenim des de Plató, Ariostòtels , Cicerò i un llarguíssim i productiu eccètera fins aquets, una mica autosuficients temps nostres amb les seves aportacions riques amb mitjans tecnològics  però també mancades de vegades de profunditat i autèntica saviesa. 

29a Tribuna Edu21: Equips docents col·laboratius

15 de juliol de 2015

Vídeo-resum de la 29a Tribuna Edu21.

https://vimeo.com/133436154

La docència en equip

Enric Roca, director d'Edu21
Article / 24 de setembre de 2015

El 7 de juliol passat Edu21 va desenvolupar la seva 29a Tribuna amb el títol: Equips docents col·laboratius: impulsors de la innovació pedagògica, amb la col·laboració de la Fundació Flos i Calcat i la participació de Boris Mir, professor impulsor del projecte de l’Institut-Escola Les Vinyes de Castellbisbal, i de Pepe Menéndez, director adjunt de Jesuïtes Educació.

Existeix la percepció que, com va dir Pepe Menéndez, ens trobem davant la necessitat de fer canvis sistèmics d’uns models d’ensenyament esgotats. Però per encarar aquests canvis, entre molts altres aspectes, es requereix d’una nova visió de la feina docent. Tothom aposta per situar a l’alumne en el centre del procés d’aprenentatge i donar-li protagonisme a l’hora de gestionar i personalitzar allò que ha d’aprendre i quan ho ha d’aprendre, però per assolir aquest objectiu, per a poder optimitzar-lo, ens fa falta un altre perfil de docent. És per això que caldrà treballar perquè els nostres mestres i professors canviïn de mentalitat i, al mateix temps, adquireixin noves competències per assumir les funcions d’acompanyament intens i personalitzat que cada alumne requereix, així com de gestió i lideratge dels grups socials d’alumnat amb els quals exercirà la docència.

Aquest nou perfil docent esdevé complex donat que aspira a poder oferir una resposta educativa efectiva i ajustada a les necessitats de cada alumne, al mateix temps que ha de continuar transmetent continguts curriculars, tot i que en això últim, el docent ara disposa de l’ajut dels coneixement en xarxa que li pot facilitar aquesta feina. Tanmateix, aquests nous reptes impliquen apostar per una tasca compartida i cooperativa. La docència del futur passa per a saber treballar en equips docents col·laboratius, polièdrics, amb un tarannà reflexiu i investigador de l’acció, capaços d’analitzar a fons les seves pràctiques i, a partir d’una anàlisi compartida en equip, reorientar les accions educatives, didàctiques, orientadores i, alhora, donar pas a la innovació, la recerca i la creativitat.

Com va afirmar T. Khun, quan un paradigma antic encara no ha estat substituït per un altre de nou, capaç de donar respostes a allò que l’antic ja no pot donar, ens trobem en una fase on conviuen els dos i, llavors, algunes pràctiques concretes del nou emergeixen com a innovacions capaces de ser més eficaces en algunes funcions específiques. En aquest context, la docència en equip sorgeix per a oferir una resposta més ajustada a les necessitats que comporta poder atendre a l’alumnat que, al seu torn, també treballa en equip. I aquesta innovació respon a l’evidència que un ensenyament basat només en la gestió d’un alumne, o amb alumnes que treballen de forma aïllada uns dels altres, no resulta eficaç per garantir a tots l’aprenentatge de les competències curriculars requerides. Una innovació porta a l’altra i la suma d’innovacions, al final, comporta el canvi de paradigma.

La Tribuna destacà dues experiències que es caracteritzen per situar el treball en equip, tant dels alumnes com –a conseqüència d’aquest– dels docents, com a eix de les seves innovacions. Així, Boris Mir ens explicà que a l’Institut-Escola Les Vinyes es troben aprenent com donar resposta als reptes que es van trobant al concebre la docència de forma col·laborativa, el que comporta assumir noves competències com a professors. Algunes de curriculars i metodològiques, altres d’habilitats socials i de comunicació, entre els membres del propi grup, per garantir el clima de col·laboració i cohesió necessari en un treball d’equip. Altres competències fan referència al lideratge que es requereix assumir en la tasca de coordinar diferents grups de treball dels alumnes, per temes diversos i específics, i que, alhora, comporta gestionar un repartiment de rols diferenciats per a cada membre d’un grup.

Aquesta nova organització que afecta espais, horaris, currículum, metodologies didàctiques, diferents agrupaments de l’alumnat, docències compartides, etc. suposen un repte similar al que encara el Projecte Horitzó 2010 de Jesuïtes Educació que ens va explicar Pepe Menéndez. El projecte esdevé un repte extraordinari perquè aborda multiplicitat d’elements alhora i perquè transforma a fons la tasca docent i tutorial. La docent perquè la fa compartida a l’aula i en equip, en la gestió de la planificació, el seguiment i l’avaluació de l’aprenentatge cooperatiu de l’alumnat; la tutorial perquè aposta per un major compromís en la personalització de l’aprenentatge i acompanyament de l’alumne. Tot això, però, es pot assumir perquè es contempla un alliberament en els docents de tasques de gestió de tall burocràtic. Els canvis que suposa el projecte exigeixen, alhora, modificar espais, cronogrames, repartiment per matèries, fusionar grups i edats, combinar metodologies cooperatives i per projectes, més implicació de les famílies, treball de metaprenentatge i de reflexió diària, tant d’alumnes com de professors, etc.

En el debat posterior que tingué lloc a la Tribuna, i amb la participació també dels assistents, es va poder comprovar que encara que les experiències avancen i formulen propostes engrescadores, capaces de seduir a altres professionals i centres per a provar-les, també existeixen encara un munt de preguntes sense resposta i de reptes per a superar, que els participants van ser els primers a reconèixer. En qualsevol cas, allò que ja sembla assumit és el convenciment que, en educació, estem obligats a remoure preteses seguretats seculars. I que ho hem de fer per a donar pas a respostes creatives davant les noves demandes socials i personals, entre elles, les dels joves per empoderar-se de les competències que els hi seran imprescindibles en el futur i en el marc d’una societat del coneixement. Aprendre de la gosadia, però al mateix temps de la humilitat, que traspuen els innovadors, ens reconforta amb la professió i ens esperona a sumar-nos al repte.

L’estol d’orenetes

                                                  (Revista Sagell del C.I.C., , setembre 2015 )

L’oreneta és un ocell migratori i, com a tal, necessita adaptar-se a nous medis reiteradament. .Enten els mecanismos necessaris per fer-ho i no té rival en aquest camp. És la millor. A més, és un ocell gregari , és a dir,  tendéix a teixir tranyines socials. Això vol dir que viatja en grup..

Aquesta és la història d’una oraneta que volava al costat de la seva companya quan una oreneta vella , farta de batre les alas i de veure les inocents joves lluitar simplemente per sobreviure, les interrunpir.. “ El vent d’avui és una delícia “ pronuncià cofoia. Els inexperts ocells es miraren envaïts pel desconcert i formularen alhora el dubte següent “ Què  és el vent?”.

L’aire s’enduguè el fil de veu dissoant de les petites orenetes .No hi trobaren desposta . “Què és el vent? “es repetien desorientades. Semblava que el rumb que havíen pres era el correcte : estaven volant cap a terres més càlides. Fugint de les temperatures gèlides del nord. Però l’interrogant les destarotà severamente. No sabíen cap on les manava el seu instint.

Els animalons voladors veieren truncat el sentit del seu viatge. “ Com podem seguir planant aquest meravellòs paisatge sense conèixer el vent ¿” . No eren conscients del més obvi i fonamental de la seva existència: el medi que els permetia desplaçar-se d’aquí enllà. . La vella oreneta  va estar encertada  desvatllant aquesta espurna en l’ànima de les joves. MAI MÉS NO VAN VEURE EL MÓN COM ERA i començaren a prendre conciència del seu entorn i de les implicacions d’existir. Havíen deixat enrera la minoria d’edat , havíen assolit un estadi de maduresa més que envejable

En aquesta casa hem esdevingut orenetes adultes. En aquesta casa hem après a volar concienment , a conèixer l’entorn . Les realitats més transparents són las que costen més d’explicar , però , també, són les més valuases . L’oreneta jove volava gràcies al vent sense conèxer-lo de bones a primeres , cosa que sembla absurda . Si voles gràcies al vent hauries de tenir-ne conciència . Però no era així… L’ocell migratori no obserbava, no entenia el sentit profund de la seva exitència. Aquí hem entès què és observar i ara som capaços de fer-ho. Aquí hem après no només a mourens amb llibertat , sino a fer dançar la nostra conciència lliurament. Ara tenim la capacitat de triar i, per tant, també de descartar.. Ara que sabem triar podem volar, podem decidir si ens convé desafiar els reptes més grans que ens pugui oferir la vida o, contrariamente, preferim residir en la  comoditat de la calma.Aixequem el vol i prenguem conciència que ens empenyen no només les alas batent en un ritme franètic , sino el vent que bufa solidariamente amb nosaltres.

L’educació és l’oreneta vella , aquella capaç de copsar la desorientación de les orenetes joves des de l’experiència i, així, aconsellar´les . Però el  consell no serà pronunciat en termes exhortatius , ben al contrari, serà un consell ramificat en  una multiplicitat de possibilitats.Perquè , malgrat que generi calfreds pensar en aquesta heterogeneitat , el cert és que no hi ha cap camí definit , no hi ha res establert. Un mateix desideix com caminarà , com traçarà el projecte de la seva existència . Educar no és res més que oferir a l’oreneta jove les eines indispensables per confeccinar el riu en que es desenvoloperà . Educar consisteix en transportar una persona des de la dependència fins a la independència . Educar és trencar vincles. Ensenyar l’alumne a obrar per sí mteix a servir-se del seu propi enteniment . Educar és fer entendre que les afirmacions dogmàtiques són defugibles. Per això l’educació anima l’alumne a formular els seus propis postulats. L’oreneta jove en arribar a aquest punt , sap el què és el vent. És concient que es el medi que li permet desplaçar-se d’aquí enllà. El seu pas per la Terra ja no serà mai més intranscendent per a ella . Ha deixat d’obviar el que és més imprescindible per prendre’n conciència i actuar en conseqüència .

Aquí al CIC certament ens han educat . Han fet el paper d’oreneta vella . L’estol de que formem part , la nostra promociió, ha volat junt fins aquí gràcies a les orenetes velles que l’han envoltat.

Cal esmentar que el terreny sobre el que van planar fa dos anys era glaçat. Incòmode.La ruta migratoria que vam emprendre ens ha menat on som. Avui albirem terres més càlides . Ja en notem l’escalfor, ja tastem el gust de l’esforç, ja palpem el relleu de la calma tan anhelada, ja olorem la fragància de la feina ben feta. Hem volat i ho hem fet junts . Hem migrat i som adults . Som aqui gràcies a haver´ho fet així, gràcies a haver viatjat plegats.

Feliços els alumnes que poden pensar així i feliç l’escola que ha sabut ensenyar a volar amb el vent de cara, de popa, de babor i d’estribor.

Alumnes del CIC en acabar el batxillerat