EDUCAR

Definim “educar” com el fet, L’acte, de “passar” d’un subjecte A a un altre B, coneixements, habilitats i actituds o valors.

“ homo sapiens “

 Coneixements : aquest concepte és amplíssim i hem de acotar-lo i concretar-lo .,La humanitat ha acumulat tants i tants coneixements , tan vastos i diversos, que fer-ne una “tria” adient a cada edat i situació, vol un treball en profunditat , realitzat per persones, millor equips amplis,  que atresorin  saber, pedagogia, coneixement de la societat;  i sempre al aguait del canvis i de la evolució social, tècnica, cultural, econòmica, política, etc., ..   en que estem immersos; a més de les possibilitats innombrables  que ens ofereix el mon del treball, de l’esport, de l’esplai  i de la cultura ... i , NO ET DIC RES DE LA COMPLEXITAT de tot plegat . Però caldrà fer-ho si volem oferir als alumnes quelcom  que satisfaci i doni compliment a les seves necessitats,   ànsies de coneixements i de progrés.

Aquest és el repte que posem en mans dels equips que en front dels Ministeris i Conselleries d’Educació, de l’aprenentatge i de la  Cultura, els hi confiem per atendre les necessitats de formació dels nostres nens i joves. No ens poden fallar : Ens hi juguem l’avenir .

Cada escola, cada mestre ha de trobar l’ajust del seu projecte als coneixements de la societat, de l’entorn en que viu i desenvolupa la seva activitat.  

“ Homo faber”

Habilitats: Hem de dotar als nens i joves de  habilitats socials i humanes  per aconseguir que la seva vida, el seu desenvolupament en vers  el camí de l’adultesa sigui exitós i  que els capaciti per assolir les fites que tenen tot el dret del món a plantejar-se .

Des del primer moment anem fent-nos amb les habilitats que ens allisin el camí, plorar, riure gesticular, parlar, moure’ns,  .... aprendre, llegir, comunicar-se ...

La persona humana ja des de la infantesa atresora habilitats socials que la doten per viure en grup ( família, poble, nació... ) , per acceptar i oferir  col·laboració , per crear i treballar en equip, fer política : SOM SOCIALS.

La persona humana treballa i crea. Necessita habilitats molt específiques per poder “fer” quelcom fora del mateix :  les seves obres i creacions

-        Imaginació

-        Planificació

-        Fixar objectius i estratègies.

-        CREAR i TREBALLAR

-        Objectivar i

-        “estimar” , “valorar” el que ha fet.

-        Guardar?. Comerciar? Donar ?...

-        Atresorar coneixements, investigar...comunicar.

-        VIURE EN COMUNITAT , EN GRUP FAMILIAR, EN POBLE...

El ser humà viu en grup familiar, escolar,  poble, nació, empresa, sindicat...Per trobar el seu lloc en els “seus grups” necessita habilitats per la convivència.

-        Acceptar les jerarquies

-        Saber treballar en equip 

-        Compartir feines i resultats

-        Gaudir en comú...

ACTITUDS I VALORS. Podem globalitzar-los en tres: treballar amb excel·lència , conviure amb amor i respecte, compartir el goig de fer grup i acceptar els punts forts i febles de tot conjunt  humà. .

-        Empatia

-        Resilencia

                                                      Si m’ho expliques, ho entenc ;

                                                      Si m’ho fas repetir, ho recordo

                                                       Però , només si ho faig, HO APRENC.

Aprofondir aquets pensaments 

                                                 

                                                    

R EL I G I Ó A L A E S C O L A

-        Laura Freixas  ( La Vanguardia , 11 juliol de 18

En el seu interessantíssim assaig La Creació del Patriarcado, Gerda Lerner explica que una religió s’estructura entorn de tres preguntes: qui crea la vida ? , qui és culpable del mal ?  i qui pot parlar amb la divinitat ?-A mesura que els homes, en un procés de milers d’anys, adquireixen col·lectivament poder sobre les dones, la religió reflecteix i legitima el nou estat de coses.

Antic Testament el cristal·litza en les respostes inequívocament patriarcals, que dona a les tres preguntes en qüestió :la vida la crea una figura masculina , Déu Pare, (en lloc de les antigàs deesses de la fertilitat); la culpa del mal la té una dona desobedient , Eva ; i només els homes poden ser sacerdots i interpretar la paraula de Déu . Les dones estan fins i tot excloses del pacte entre Jahvé i el poble escollit, ja que la seva marca és una que només pot fer-se al cos masculí, la circumcisió . Per si tot això fos poc, després ve el Nou Testament i ens presenta el naixement del Salvador no com a fruit d’un projecte de dos, sino comuna decisió del pare ( “d’intenció” , diríem avui ), que utilitza la dona com a instrument : ell desitja, ella tan sols “consent” ( diríem avui) i accepta ser “  l’esclava del Senyor “ .

En tot l’Evangeli la Verge en prou feines diu res ( és JESUCRIST , un home, el que pensa, parla, decideix ) ; pateix molt , això sí, i la seva recompensa consisteix en ocupar al cel un lloc subordinat al Pare. Ara, digueu-me , doncs: que unes nenes a qui s’ha ensenyat tot això com a cosa certa - “

paraula de Déu “ – es consideraran igual que els homes en vàlua i drets ?

Sembla més lògic pensar que acabaran convençudes , com diu la teòloga Mary Daly , que “ si Déu és home, l’home és Deu “.

Per això m’ha semblat una excel·lent notícia , a mitges, l’anuncia que el Govern vol implantar una assignatura obligatòria d’educació en valors cívics i ètics, suposo que entre el quals figurarà la igualtat, i privar la religió, actualment obligatòria per als centres, encara que optativa per a l’alumnat, de valor acadèmic.

Dic a mitges perquè la bona notícia sencera seria que el relat bíblic , molt bonic, sens dubte, però tan creïble com l’espiritisme o l’horòscop, i contradictori en valors fonamentals recollits en la Constitució, s’eliminés de l’escola d’una vegada per sempre.

                       - Laura Freixas – La Vanguardia , 12/o7/2018 . -    

EULÀLIA SOLÉ

(06/04/2018 00:26 | Actualizado a 06/04/2018 06:27)

Nois i noies, estudieu i apreneu mentre aneu a l’escola, a l’institut, a la universitat, perquè, més endavant, la majoria de vosaltres ja no millorareu en coneixements. No llegireu llibres, ni diaris, ni revistes serioses. No us aturareu a conèixer el pensament de persones potencialment més instruïdes que vosaltres, interessades en la història, la literatura, les belles arts. No les valorareu ni reflexionareu sobre el que aporten. No us importarà l’erudició dels qui es dediquen al pensament i a l’estudi més enllà de l’ensenyament reglat. No formarà part de vosaltres atès que, amb sort, estareu treballant en una ocupació parcel·lada i que, amb sort o no, viureu pendents de les xarxes socials.

Constituireu la multitud d’homes i dones de totes les edats embadalits en les seves respectives pantalles, la que obvia altres plaers més intensos de l’intel·lecte. Com a màxim, conservareu alguna cosa del que hàgiu assimilat en la vostra època estudiantil. Més enllà, res. Tan sols compartir impressions en grup o bilaterals des de punts de vista particulars, repetitius, ­fugaços, d’immediatesa. En ocasions poc respectuosos; la majoria de les vegades, per fortuna, simplement trivials.

Quines opinions i conceptes fundats es poden manejar si no s’explora per sobre de les xerrades virtuals entre amics i coneguts, dels videojocs, de les fotografies, dels acudits? És possible que aquesta absència de curiositat intel·lectual vingui a explicar el fet que en alguns països democràtics hi ­hagi votants que elegeixin per governar personatges impresentables. Els Estats Units o les Filipines podrien ser-ne un paradigma actual, així com els vots entregats en altres llocs a partits que no defensen en absolut els drets dels qui els voten. Les ments distretes esdevé fàcil entabanar-les.

En fi, nois i noies, estudieu, llegiu i submergiu-vos en la ciència i en les arts. Durant la vostra escolarització obtindreu per obligació un bon bagatge, aquest que dilapidareu més tard. Se us haurà proporcionat un bon matalàs i, com més excel·lent hagi estat, més us durarà i més us salvaguardarà en part.

Tal vegada em mostro excessivament negativa, crítica, escèptica. El transcurs del temps, la successió d’esdeveniments, el desenvolupament social confirmarà o desmentirà la meva modesta anàlisi. I de debò que desitjaria equivocar-me de mig a mig.

                                      Crec que val la pena reflexionar i cometar aquest pensament . Anna

MATEMÀTIQUES: dimensió desconeguda.

-        ( copiat de “ La Vanguardia “ . Dilluns, 29 de maig de 2017 )

MATEMÀTIQUES: dimensió desconeguda.

         Ferran Requejo

“La ciència ens proporciona el coneixement més fiable que els humans som capaços d’establir “

Els humans ens creiem importants . Però , de fet, les limitacions expressives del nostres llenguatges i els reduïts espectres d’allò que captem pels nostres sentits fa que més aviat siguem uns provincians per molt que parlem en termes universals . Els nostres llenguatges abstractes ens sedueixen i sovint ens fan creure que pertanyem a un regne de deus . Però el cert és que surfegem sobre paraules que ingènuament creiem que es corresponen amb una realitat que controlem . Tanmateix, es tracte d’un greu error d’apreciació i d’autoimatge . Els terrícoles humans no deixem de ser uns primats epistemològicament provincians . La nostra condició humana ve caracteritzada per un comunitarisme no volgut d’espècie.

Aristòtil postulava fa dos mil quatre- cents anys que l’afany que tenim de coneixement i de millora pràctica de la nostra vida són  dos motors permanents del progrés humà . Els nostres cervells són uns productes evolutius complexos que permeten que fem i creem coses extraordinàries , però també són bastant  deficients en algunes funcions . Per exemple, en general no estem ben dotats per la lògica i les matemàtiques , dues invencions humanes. Ambdues ciències formals acostumen a resultar útils , però , també, a ser un suplici per bona part de la humanitat que les ha tastat . La majoria d’humans mai estaran prou agraïts  a les calculadores i als ordinadors. .

Un dels misteris de la història de la filosofia és per què les matemàtiques ens són tan útils , especialment en l’àmbit de les  ciències naturals i de la tecnologia. El físic teòric Eugene Wagner , que contribuí a la formulació matemàtica de la física quàntica i de l’estructura del nucli dels àtoms , deia que l’aplicació de les matemàtiques a la natura era una qüestió exempta de racionalitat, una qüestió incomprensible. Einsteim  deia una cosa semblant . Les matemàtiques ens permeten fer prediccions precises , però no acabem d’entendre per què això és així

La ciència actual ens diu , d’una manera una mica complicada , allò que Kant ja havia advertit  : només coneixem a través de les ulleres dels nostres sentits limitats. Pderò la física quàntica ens mostra , a més, dues coses molt més radicals : la natura és aleatòria i el seu coneixement només el captem de forma probabilística.

Així, d’una banda, el nostre coneixement tan sols és una mirada particular feta des dels nostres límits lingüístics i perceptius. D’altra banda , la natura mostra un fons indeterminista. Es tracta d’un indeterminisme intrínsec, es a dir, no està relacionat amb la influència del observador ni en la manca de predictibilitat dels nostres càlculs , sino que la natura és per si mateixa impredictible La natura “juga als daus” , una característica contra la qual es revelava Einstein de manera entranyable.

Si la f-ísica clàssica feia compatibles la impredictibilitat dels nostres càlculs limitats amb un determinisme a fons de la natura Kant ens venia a dir que només podem saber sobre allò del que disposem dades però que alhora estem condemnats a pensar temes que mai podrem conèixer ( deus, ànimes, món ... ) , ara la ciència formula que no podem saber res en certesa perquè no hi ha determinisme de fons. El que hi ha és atzar.

La norma és la incertesa .I d’això sembla que en podem estar segurs. Com a mínim fins que hi hagi una teoria clàssica alternativa a la física quàntica. I de moment aquesta alternativa no existeix.

D’aquesta manera, quan parlem del món parlem de la nostra mirada.    I aquí torna el misteri de les matemàtiques. Amb elles fem prediccions correctes de fenòmens complexos en molts àmbits ( física, genètica, clima, etc. ) Però per què el món sembla comportar-se segons les equacions diferencials i el càlcul integralque hem inventat ?. . Per què són útils les matemàtiques ? . Terreny desconegut.

Sembla que la ciència opera amb raons que la raó no entén . “ La ciència – deia Niels Bohr – no descriu la natura , més aviat descriu el coneixement humà sobre la natura “. Allò que anomenem realitat se’ns escapa . L’escepticisme no resulta refutable. Tanmateix, la ciència ens proporciona el coneixement més fiable que els humans som capaços d’establir . Al seu costat , el que diuen les religions i altra classe de ideologies sobre el món esdevé. pueril , un estadi infantil dels cervells humans 

Fins i tot si no tingués cap aplicació pràctica o tecnològica, la ciència seguiria essent la principal conquesta intel·lectual d’aquest primat sorprenent que som els humans. Sorprenent i ambivalent , capaç de produir sofisticades teories científiques i magnífiques obres d’art al mateix temps que es capaç de comportar-se  amb una crueltat exasperant  contra individus de la pròpia espècie i que pot degradar irreversiblement del planeta en el que viu fent ús d’una irracionalitat irracional , que ens distingeix dels animals no humans i que ens enlluerna, però que no acabem d’entendre.

C O N E I X E M E N T S , H A B I L I T AT S,  V A L O R S ....

Vet aquí el programa de treball   ! senzill, concret ... i mans a la feina !.

Els coneixements i les habilitats ja ens venen marcats pels currículums, evolució dels  temps, de la societat, de les ciències, de les lletres, de la política, de economia ... i anar-hi anant ....

I ELS VALORS ? Aquests, potser, no estan tan  condicionats pel devanir dels temps i arrelen més profundament en el “ser “de la persona humana que recorre l’ itinerari complert del que tenim coneixement que existeix : L’HOME pertany a la natura, és un ésser viu, animal, sensible, vertebrat, mamífer, intel·ligent, social,  te consciència: és transcendent ... Déu ‘n'hi do!.

I neix i creix. Per desenvolupar-se en plenitud ha de conquerir el ser i  el saber acumulat des del seu primer pas fins avui.

L’home val pel que és, pel que  sap i pel que sap fer .

Els educadors som “el pont” , la corretja  de transmissió.

MENTRE FEM AQUEST CAMÍ “ de conquesta” i ajudem a trobar per cadascú el seu “lloc” i el seu espai. anem sembrant els valors, les actituds, que ens poden guiar i , per què no? “ il·luminar” el camí des de la infantesa, passant  per la adolescència, joventut,adultesa,  FER-NOS FELIÇOS .

Del munt de valors positius que presentem als alumnes perquè els facin seus com a  companys de camí , jo n’hi posaria tres de cabdals :

-        Cultivar, fer créixer el raonament: ensenyar a pensar.

-      Ensenyar a Treballar : ser eficaç i eficient . FEINA BEN FETA AMB NO MÉS ESFORÇ DEL NECESSARI .

-  Ensenyar a estimar:RESPECTE A TOTHOM I PER A TOTHOM : treball d’equip i en equip: Som un “ramat” i anem plegats...

                                    ( Ja estaria prou bé , no ? ) 

        Una vella revolució 

                         Núria Esponellá ( copiat de "La Vanguardia" )

Abaixo el volum de la ràdio . Es nota que ha començat el curs escolar: hi torna a haver un debat encès sobre el calendari lectiu, les vacances i els horaris d'alumnes i professors . Fa dies que tinc l'agenda atapeïda i les programacions s'amunteguen entre fulls informatius. Cada inici de curs s'assembla una mica, sé el pa que s'hi dóna : motivació dels alumnes, manca d'hàbits d'estudi, qüestionament del sistema educatiu i, ja no diguem, de l'aplicació forçosa de la Lomce. L'ensenyament s'ha convertit en un afer polític, un estira-i-arronsa que permet donar voltes a la centrifugadora i sospirar quan algun tertulià alaba el sistema educatiu finlandès, el de Islàndia, o d'altres països on tallen el bacallà. Fa gràcia que sempre comparin això amb allò, mitjons amb mitges . fogons de gas amb vitroceràmica, cases nòrdiques amb xalets mediterranis, alumnes i profes d'aquí i d'àllà ...He sentit un jove comentant a Flaixbac que cap dels seus profes no s'assembla al Merlí televisiu. Mira, noi, és que els alumnes, en general, tampoc us mostreu gaire sovint com la troupe entusiasta que aplaudeix les sortides de to del profe de ficció . Moltes classes són més heterogènies i complexes que les que apareixen als platós televisius.

Comparteixo amb mols ensenyants l'interés per reinventar-se constantment en una feina difícil  i apassionant. Ja se sap, els profes reals són com els entrenador de futbol : o no tenim importància o tenim culpa de tot. . Però el repte educatiu no es limita als temaris de les assignatures, no té sentit sense la motivació ni la conquesta del respecte que com a adults ens mereixem des d'una autoritat guanyada diàriament. Al inici de curs en algunes classes llegeixen el cèlebre discurs de Steve Jobs que exhorta als estudiants a continuar " tenint gana " . És un text ben estructurat, d'estil autobiogràfic, que convida als estudiants a no abandonar mai els projectes que els motiven a la vida . Sembla una bona manera de parlar d'excel·lència  i d'una actitud de superació constant que ens capacita per viure més creativa ment. Les pautes establertes es poden canviar per aconseguir que els alumnes participen més a les classes, però acabo de veure un documental de TV3 que analitza el que anomenem " una revolució educativa " basada en projectes de treball, un sistema que ja aplicaven moltes escoles als anys 80. D'altra banda, les noves tecnologies només són eines i no poden prescindir de l'educació en la formació de criteri ni dels valors humanístics . Fa una mica d'angúnia veure nens i adolescents adduïts per pantalles tàctils i, en molts casos, sobreprotegits en excés . No hi ha fórmules infal·libles , però l'educació 2.0, pot anar acompanyada de valors 1.0 , motivació i una bona dosi d'esforç . NO ENS DEMANA AIXÒ LA VIDA ?.                 

DEURES ESCOLARS : SÍ? N0?.

Més antic que anar a peu!.

De tant en tant torna a treure el cap el tema  tantes vegades debatut : “ s’han de fer deures a casa ?.

Jo penso el següent:

“Els deures” no són  tant sols una “feina” que l’alumne fa a casa. són, també, confiar-li una responsabilitat . “ Els deures” els ha de fer ell personalment, tot sol , sense el suport del mestre ni dels companys: comfiem en ell. Això és bo.

-        Ell ha de trobar el temps

-        Ell ha de trobar l’espai

-        Ell ha de preparar el material.

-        Potser consultar algú de casa...

-        S’ha d’organitzar.

S’ha d’espavilar i això és bo i positiu.

Però  hem de tenir en compte aquestes limitacions o, si es vol,  precaucions :

El temps i l’edat: de 10 minuts a 20 minuts  a Primària, segons l’edat;  de 30 a 35  minuts a l’ESO.

Insistir que és una feina personal i que no si val “ma” aliena.

L’ajuda dels pares si és ocasional i de consulta, tampoc és negativa. De fet és bo que col·laborin, que facin “equip” de tant en tant, i circumstancialment. , que donin una mà, però no, si us plau, que siguin els “autors” .

Els deures poden ser molt positius si sabem tocar temes que no siguin de la rutina de classe. Són  profitosos si són interessants o complementaris del temari de classe o bé insisteixen sobre aspectes que convé “fixar”.

Per  les vacances hi ha quaderns admirablement preparats que serveixen de repàs i casi,  casi són un joc. A més treballar no ha fet mai mal a ningú . Els catalans devem al treball tot el que som i tenim .

En resum. Jo penso:  deures sí però hem de mesurar el temps i seleccionar els temes, confiar en els alumnes i en el bon criteri dels mestres.

Els deures mesurats, sense passar-se ! , reforcen la responsabilitat: Son un acte de confiança i , encara podríem afegir, una oportunitat de  diàleg pares-fills.