Inclusió i excel·lència
Enric Roca, coordinador d'Edu21 (El Punt Avui)
Article / 27 de setembre de 2014
Ara que comença un nou curs escolar pot ser un bon moment per reflexionar sobre la significació pràctica de determinades concepcions que impregnen el món educatiu. Durant els darrers temps hem anat avançant des del concepte d'integració escolar (la immensa majoria d'alumnes han d'acudir a l'escola ordinària siguin quines siguin les seves característiques físiques, psíquiques o cognitives) cap al d'educació inclusiva (no només tots els alumnes han de cabre a l'escola ordinària, sinó que aquesta ha de canviar el que faci falta per poder atendre'ls segons les seves necessitats).
En l'actualitat disposem d'un sistema educatiu molt més equitatiu i inclusiu que aquell que teníem fa unes dècades. En tot aquest temps hem avançat molt en la conscienciació social, i també docent, sobre la necessitat de poder acollir educativament les diverses necessitats de tots els alumnes. Naturalment encara estem lluny d'un model ideal d'escola inclusiva donat que perviuen, per un costat, determinades resistències ideològiques i corporatives i, per l'altre, condicions dels nostres centres no precisament idònies per garantir una resposta del tot inclusiva davant les múltiples necessitats educatives de l'alumnat. Així mateix, el sistema educatiu es mostra bastant ineficaç a l'hora de reconèixer i potenciar els talents de cadascun dels alumnes i, per tant, de poder impulsar l'excel·lència com una de les fites que hauria d'assolir el sistema. Com a societat necessitem que l'escola estimuli l'excel·lència en els joves perquè puguin esdevenir capdavanters en la recerca, el coneixement científic i tecnològic, l'emprenedoria laboral i social... i siguin capaços d'aportar valor afegit en els seus llocs de treball o de responsabilitat empresarial o emprenedora.
La inclusió i l'excel·lència constitueixen dos objectius incompatibles? Hi ha països els resultats educatius dels quals demostren que la doble finalitat és del tot possible. Però per assolir aquesta fita ens caldrà encarar una transformació a fons d'un seguit de pràctiques que, pel fet d'haver-les estat fent d'una determinada manera durant molt de temps, no són avui ni demà cap garantia d'eficàcia pedagògica. Hem de fer compatible un ensenyament no segregador, inclusiu, amb la màxima potenciació del talent de cadascú. Per això caldrà potenciar l'atenció educativa personalitzada, per atendre les necessitats de cada alumne sense que això signifiqui excloure'l de la dinàmica social del seu grup classe heterogeni de referència. Haurem de planificar l'escolarització sota els principis de flexibilitat normativa, curricular, organitzativa, metodològica, etc. Si persistim en l'aplicació del model de docència homogènia que ara tenim seguirem sense atendre eficaçment la diversitat i continuarem donant respostes inadequades als alumnes més vulnerables i, també, als que requereixen nous i millors estímuls i reptes cognitius per poder excel·lir. Es fa necessari abandonar la falsa idea que la comprensivitat d'un sistema educatiu comporta que tots els alumnes hagin de romandre agrupats sempre igual, fer les mateixes coses, amb idèntics materials i recursos, hagin d'arribar a les mateixes fites i al mateix temps, etc. Ens cal organitzar l'ensenyament i l'aprenentatge de forma diversa per possibilitar l'assoliment del màxim potencial de cadascú evitant, al mateix temps, el gradual desacord que es produeix entre les necessitats vitals dels joves i els continguts escolars que els oferim.
